Senyals de l’apocalipsi: L’edat de plàstic

Senyals de l'apocalipsi: L'edat de plàstic

De ben petit, ja era conscient que els diumenges eren el pitjor invent de la història. Mentalitzar-se que el dia següent havies de tornar a l’escola era dur i agonitzant. Així que havia d’aprofitar cada instant abans de complir condemna fins divendres a les cinc de la tarda.

Els diumenges les parets de gotelé em queien a sobre. Un cop esgotades les piles de botó de tota la casa per a la maquineta de marcianitus, era el moment de dir que ja havia fet els deures i que baixava al carrer. Continua llegint

Supermercats: Pira’t al Pryca

Supermercat Pryca

Al llunyà 1959, els senyors Carbó, Prat i Botet (CA-PRA-BO) van decidir apuntar-se al carro dels supermercats, després de veure l’èxit que aquests havien tingut a El Corte Inglés o a les mítiques Galerias Preciados.

Tot i que aquest sector començava a tenir cada cop més clientela, la majoria de gent seguia preferint comprar les llenties a la senyora Coma, ja que ella cada dia comprava el diari al senyor Patrick de la llibreria del costat. Teníem l’estrany costum fenici de col·laborar entre comerços i crear un teixit veïnal.

Els supermercats els freqüentaven tres tipus de persones: els mandrosos, els llepafils i els escurats.

  • Els mandrosos: aquests s’aixecaven de les butaques d’escai i feien la compra del colmado, del mercat i de la drogueria en un sol establiment.
  • Els llepafils: aquells que buscaven productes difícils d’aconseguir i feien una expedició a la recerca de la sal amb trufa.
  • Els escurats: poc a poc, la gent va començar a comprar als súpers pels seus preus ajustats. Els colmados s’arruïnaven en una guerra impossible de guanyar contra les multinacionals: La guerra Fanta. Continua llegint

Introducció: La Guerra Fanta

L’altre dia vaig baixar al supermercat. Reggaeton a tot volum, la il·luminació m’encegava i el cap em donava voltes. És cert que sóc una mica neuròtic i tendeixo a exagerar, però allò era insuportable. Així que vaig afanyar-me a buscar les quatre coses que volia comprar i vaig sortir corrents d’allà.

Quin estrès per quatre rampoines!

En arribar a casa vaig posar-me nostàlgic, per variar. Vaig començar a recordar les compres que feia amb la mare al colmado. Quan anàvem al mercat, quan era un infant i no havia de pagar res… Poc a poc vaig tranquil·litzar-me.

Després d’una estona de serenitat, de cop i volta vaig començar a entristir-me. Aquell món tan senzill i calmat de la meva infantesa només existia dins del meu cap. Em sentia com un iaio en recordar aquells temps, així que, ràpidament, vaig començar a escriure aquests apunts per si algun dia perdés la memòria i no pogués tornar a fer aquest viatge al passat.

Continua llegint