Divendres bikini, dissabte pinya…

A casa érem molt de costums. Teníem llistes de tasques a la nevera i horaris darrere la porta de l’habitació: dilluns piscina, dimarts i dijous judo, els dimecres anglès, divendres guitarra i els dissabtes a l’esplai.
Així que a la que provàvem una cosa nova i ens agradava, sempre li fèiem un lloc al nostre estricte dietari.

Els únics aparells elèctrics en tota la cuina eren la minipimer i la nevera, fins que un bon dia a casa va aparèixer una bikinera. No em refereixo que pugés a casa una “juerguista” de la sala Bikini, sinó a l’aparell per torrar i fondre sandvitxos. A partir d’aquell dia cada divendres a la nit soparíem bikinis amb el Filiprim a la tele.

Uns anys després, amb la popularització de la pizza a domicili vam començar a alternar una mica. Així que un divendres al mes fèiem una comanda al Pizza Hut que era l’única empresa d’aquestes que existia.
El dia de la pizza era especial a totes les llars però en el meu cas més. Era l’únic dia que podia beure Coca-Cola a part dels aniversaris, no només perquè fos un nen hiperactiu, sinó que per sort, aquests refrescs estaven mal vists. És possible que aquella repressió em provoqués una addicció durant molts anys a la cafeïna però per sort, estic completament rehabilitat.

Així que amb la pizza i la cola a la mà miràvem una bona pel·lícula del videoclub, era un dia de “gasto”. Però quan als supermercats van començar a aparèixer pizzes, a poc a poc aquella tradició va morir.

Però tornem als vuitanta, en concret al dia en què els pares van comprar un ganivet elèctric. Mare meva! Allò va ser la meva creu!

A casa sempre havíem estat pràctics i aquell trasto era completament absurd. Així que els pares es trencaven el cap per trobar-li utilitats.
El feien servir pel tall rodó, el pollastre a l’ast i en algunes ocasions pel bricolatge… Els que em coneixeu pensareu que el trauma em ve perquè a casa feien més carn de l’habitual, doncs no amics, no, el pitjor és que cada dissabte de la meva maleïda infantesa la mare anava al mercat i comprava una pinya per les postres.

Tal i com jo ho recordo: treien el cava, posaven les copes de Bohèmia i feien un espai a taula. Pel passadís la mare caminava acuradament mentre duia una trista pinya en una safata de plata. Un cop a taula, la meva família començava a salivar veient aquella delícia… Eren tot un espectacle, jo me’ls mirava al·lucinat mentre dubtava si era adoptat.
Llavors començava el ritual amb el ganivet elèctric. Primer un tall al cap per treure les fulles, després a poc a poc pelaven la pell i, finalment, feien uns trossets rodons amb una precisió magistral…
Havia de tancar els ulls i engolir ràpidament aquella fruita tan àcida perquè no em toqués les papil·les gustatives, mentre somiava en Bollycaos i Phoskitos.

Uns anys més tard, el pare tallant coses va acabar tallant el propi cable del ganivet. Però tot i així, allò no va fer que s’acabessin els dissabtes de pinya…

Malsons, terror i una butaca d’escai

Malsons, terror i una butaca d'escai

Érem petits i teníem por de quasi tot. Potser era molt valent a l’hora de plantar cara als mestres i fer bretolades, però referent al cinema o a les sèries era el més poruc. La imatge de la Diana de V menjant una rata i desencaixant-se la mandíbula és una imatge que em perseguirà per sempre més. Tot i que comprava les gominoles de rata i la imitava… 😛 Continua llegint

Senyals de l’apocalipsi: L’edat de plàstic

Senyals de l'apocalipsi: L'edat de plàstic

De ben petit, ja era conscient que els diumenges eren el pitjor invent de la història. Mentalitzar-se que el dia següent havies de tornar a l’escola era dur i agonitzant. Així que havia d’aprofitar cada instant abans de complir condemna fins divendres a les cinc de la tarda.

Els diumenges les parets de gotelé em queien a sobre. Un cop esgotades les piles de botó de tota la casa per a la maquineta de marcianitus, era el moment de dir que ja havia fet els deures i que baixava al carrer. Continua llegint

Supermercats: Pira’t al Pryca

Supermercat Pryca

Al llunyà 1959, els senyors Carbó, Prat i Botet (CA-PRA-BO) van decidir apuntar-se al carro dels supermercats, després de veure l’èxit que aquests havien tingut a El Corte Inglés o a les mítiques Galerias Preciados.

Tot i que aquest sector començava a tenir cada cop més clientela, la majoria de gent seguia preferint comprar les llenties a la senyora Coma, ja que ella cada dia comprava el diari al senyor Patrick de la llibreria del costat. Teníem l’estrany costum fenici de col·laborar entre comerços i crear un teixit veïnal.

Els supermercats els freqüentaven tres tipus de persones: els mandrosos, els llepafils i els escurats.

  • Els mandrosos: aquests s’aixecaven de les butaques d’escai i feien la compra del colmado, del mercat i de la drogueria en un sol establiment.
  • Els llepafils: aquells que buscaven productes difícils d’aconseguir i feien una expedició a la recerca de la sal amb trufa.
  • Els escurats: poc a poc, la gent va començar a comprar als súpers pels seus preus ajustats. Els colmados s’arruïnaven en una guerra impossible de guanyar contra les multinacionals: La guerra Fanta. Continua llegint

Introducció: La Guerra Fanta

L’altre dia vaig baixar al supermercat. Reggaeton a tot volum, la il·luminació m’encegava i el cap em donava voltes. És cert que sóc una mica neuròtic i tendeixo a exagerar, però allò era insuportable. Així que vaig afanyar-me a buscar les quatre coses que volia comprar i vaig sortir corrents d’allà.

Quin estrès per quatre rampoines!

En arribar a casa vaig posar-me nostàlgic, per variar. Vaig començar a recordar les compres que feia amb la mare al colmado. Quan anàvem al mercat, quan era un infant i no havia de pagar res… Poc a poc vaig tranquil·litzar-me.

Després d’una estona de serenitat, de cop i volta vaig començar a entristir-me. Aquell món tan senzill i calmat de la meva infantesa només existia dins del meu cap. Em sentia com un iaio en recordar aquells temps, així que, ràpidament, vaig començar a escriure aquests apunts per si algun dia perdés la memòria i no pogués tornar a fer aquest viatge al passat.

Continua llegint