El que més fascina d’aquesta obra és que, més de cent anys després, tots els que vam viure la moda de Tom Sawyer ens hi vam identificar ràpidament. Un nen que avorreix profundament el sistema educatiu i a sobre els diumenges ha d’anar a missa.
Divendres bikini, dissabte pinya…
A casa érem molt de costums. Teníem llistes de tasques a la nevera i horaris darrere la porta de l’habitació: dilluns piscina, dimarts i dijous judo, els dimecres anglès, divendres guitarra i els dissabtes a l’esplai.
Així que a la que provàvem una cosa nova i ens agradava, sempre li fèiem un lloc al nostre estricte dietari.
Malsons, terror i una butaca d’escai
Érem petits i teníem por de quasi tot. Potser era molt valent a l’hora de plantar cara als mestres i fer bretolades, però referent al cinema o a les sèries era el més poruc. La imatge de la Diana de V menjant una rata i desencaixant-se la mandíbula és una imatge que em perseguirà per sempre més. Tot i que comprava les gominoles de rata i la imitava… 😛
Senyals de l’apocalipsi: L’edat de plàstic
De ben petit, ja era conscient que els diumenges eren el pitjor invent de la història. Mentalitzar-se que el dia següent havies de tornar a l’escola era dur i agonitzant. Així que havia d’aprofitar cada instant abans de complir condemna fins divendres a les cinc de la tarda.
Els diumenges les parets de gotelé em queien a sobre. Un cop esgotades les piles de botó de tota la casa per a la maquineta de marcianitus, era el moment de dir que ja havia fet els deures i que baixava al carrer.
Supermercats: Pira’t al Pryca
Al llunyà 1959, els senyors Carbó, Prat i Botet (CA-PRA-BO) van decidir apuntar-se al carro dels supermercats, després de veure l’èxit que aquests havien tingut a El Corte Inglés o a les mítiques Galerias Preciados.
Tot i que aquest sector començava a tenir cada cop més clientela, la majoria de gent seguia preferint comprar les llenties a la senyora Coma, ja que ella cada dia comprava el diari al senyor Patrick de la llibreria del costat. Teníem l’estrany costum fenici de col·laborar entre comerços i crear un teixit veïnal.
Els supermercats els freqüentaven tres tipus de persones: els mandrosos, els llepafils i els escurats.
- Els mandrosos: aquests s’aixecaven de les butaques d’escai i feien la compra del colmado, del mercat i de la drogueria en un sol establiment.
- Els llepafils: aquells que buscaven productes difícils d’aconseguir i feien una expedició a la recerca de la sal amb trufa.
- Els escurats: poc a poc, la gent va començar a comprar als súpers pels seus preus ajustats. Els colmados s’arruïnaven en una guerra impossible de guanyar contra les multinacionals: La guerra Fanta.
Introducció: La Guerra Fanta
L’altre dia vaig baixar al supermercat. Reggaeton a tot volum, la il·luminació m’encegava i el cap em donava voltes. És cert que sóc una mica neuròtic i tendeixo a exagerar, però allò era insuportable. Així que vaig afanyar-me a buscar les quatre coses que volia comprar i vaig sortir corrents d’allà.
Quin estrès per quatre rampoines!
En arribar a casa vaig posar-me nostàlgic, per variar. Vaig començar a recordar les compres que feia amb la mare al colmado. Quan anàvem al mercat, quan era un infant i no havia de pagar res… Poc a poc vaig tranquil·litzar-me.
Després d’una estona de serenitat, de cop i volta vaig començar a entristir-me. Aquell món tan senzill i calmat de la meva infantesa només existia dins del meu cap. Em sentia com un iaio en recordar aquells temps, així que, ràpidament, vaig començar a escriure aquests apunts per si algun dia perdés la memòria i no pogués tornar a fer aquest viatge al passat.