Introducció: La Guerra Fanta

L’altre dia vaig baixar al supermercat. Reggaeton a tot volum, la il·luminació m’encegava i el cap em donava voltes. És cert que sóc una mica neuròtic i tendeixo a exagerar, però allò era insuportable. Així que vaig afanyar-me a buscar les quatre coses que volia comprar i vaig sortir corrents d’allà.

Quin estrès per quatre rampoines!

En arribar a casa vaig posar-me nostàlgic, per variar. Vaig començar a recordar les compres que feia amb la mare al colmado. Quan anàvem al mercat, quan era un infant i no havia de pagar res… Poc a poc vaig tranquil·litzar-me.

Després d’una estona de serenitat, de cop i volta vaig començar a entristir-me. Aquell món tan senzill i calmat de la meva infantesa només existia dins del meu cap. Em sentia com un iaio en recordar aquells temps, així que, ràpidament, vaig començar a escriure aquests apunts per si algun dia perdés la memòria i no pogués tornar a fer aquest viatge al passat.

Clica el botó per millorar l’experiència

La guerra Fanta.

El 1975 ja hi havia l’obertura total del mercat internacional. Això vol dir que els pagesos i les pageses s’havien de prostituir venent els naps i les patates a meitat de preu, per dir-ho d’alguna manera. L’enorme competència amb la resta d’estats d’Europa feia trontollar la nostra agricultura, mentre la globalització feia els seus primers passets.

Inversors i empresaris es fregaven les mans perquè ja podien fer negocis a l’estranger i, de mica en mica, ens van incorporar nous productes alimentaris, la majoria de França i d’Amèrica. Les empreses d’aquí imitaven els seus productes posant-los noms en anglès. Paraules com Donuts i Cola-Cao ens sonaven molt internacionals, però eren marques barcelonines. De fet, Nutrexpa es va fundar al barri de Gràcia.

Així que la nostra cultura alimentària va començar a canviar. Les mares i els pares ens alertaven que la nostra salut ho pagaria tard o d’hora. Patien pel colesterol i per la diabetis. De raó no els en faltava. Jo anava a una escola amb uns 500 alumnes i potser només n’hi havia dos o tres que fossin grassonets. Amb els anys això ha anat canviant.

Quan anava a França de vacances, els pares em compraven tota mena de productes làctics de Danone que aquí no existien. El Danup, el Petit Suisse gran o el de color blanc només els trobaves allà. Curiosament, la primera fàbrica de Danone a Barcelona es va obrir el 1929 i es va traslladar a França uns anys més tard. No va ser fins al 1982 que van inaugurar la nova fàbrica a Parets del Vallès. Crec que tothom recorda aquelles visites a la fàbrica amb aquella olor de formatge. Aquelles sortides eren els millors dies d’EGB: et passaves una hora assegut als seients de darrere de l’autocar fent el brètol, et passaven unes diapositives i, després de la visita, et donaven una mostra de productes i objectes de marxandatge. Què més podia desitjar un nen com jo?

Altres excursions similars que tothom recordarà són les de Panrico i Ato. Com ens volien inculcar les marques…

I el 1985 els americans anaven construint el seu primer McDonald’s a Barcelona, però els seus productes no van tenir una bona acollida als seus inicis. Cada cop que algú pronunciava la paraula McDonald’s, moria un dietista.
Hem de recordar que, quan apareixia un producte nou, la gent esperava un temps prudencial i preguntaven als qui l’havien consumit, o esperaven que les notícies diguessin que havien trobat una ungla de rata en una hamburguesa. Segurament part d’aquesta estratègia era per defensar “el producto nacional”.

Però de mica en mica els americans es van anar incorporant al mercat. Suposo que el fet de tenir un president que era actor facilitava poder vendre un nou estil de vida a les pel·lícules i a les sèries en què, per primer cop, veies gent menjant pizza, hamburgueses i ketchup. Només cal recordar la sèrie familiar Rosseanne i la pizza gegant al bell mig de la taula. Avui en dia molts ja no la veurien tan gran.

Bé, tornem a casa. Aquí teníem pocs supermercats i la majoria de compres se seguien fent al mercat o als entranyables colmados de barri.

COLMADOS

Colmados, ultramarins, botiga de queviures

Colmar: En castellà; donar en abundància.
Colmado: En català; Ultramarins o botiga de queviures.

Els colmados eren aquelles botigues plenes d’aliments bàsics i llaunes de conserves. Els mostradors exposaven l’abundància i les varietats de productes, i eren molt atractius i impactants per a la població de la postguerra. I a la canalla ens atreien amb cartells publicitaris dels nostres personatges preferits de còmics o sèries.

En aquells temps, la majoria de botigues duraven molts anys obertes, ja que no hi havia tants centres comercials monstruosos. Això feia que s’hi respirés un aire familiar i de barri. Les botigues eren un lloc més on fer safareig, on et preguntaven pels de casa. L’aparició del Godzilla de l’Illa Diagonal, el 1993, va anar destruint poc a poc tota aquella comunitat de botiguers de la meva barriada i rodalia.

Al meu colmado habitual hi havia una petita nevera expositora de vidre amb quatre embotits, mantega i formatges. Una balança antiga que penjava del sostre i, al terra, productes com lleixiu i aigua destil·lada per planxar americanes amb muscleres (popularment, hombreres). Tant et feien un entrepà com et venien brioixeria industrial, si la mare et deixava menjar-ne aquell dia.

El que recordo amb més gràcia és aquella senyora grassa i baixeta utilitzant el pal amb pinces, un estri que servia per agafar llaunes a grans alçades. I quan acabaves de comprar, et pesaven els productes amb la balança i et feien el compte a mà, en un tros de paper o en qualsevol trosset de cartró.

Quan el colmado va tancar, vaig tenir la sensació de perdre un familiar. Vaig sentir una gran pena quan vaig veure aquella persiana abaixada després de tants anys. I és que les tardes que passàvem allà per escollir el berenar amb els companys de classe o amb la mare eren una part més de la nostra vida social. Encara recordo aquella senyora cridanera i tan simpàtica que sempre em regalava alguna figureta promocional. Aquella dona, la senyora Coma, em va veure créixer.

 

2 comentaris

  • Paula

    19/10/2017

    Molt entranyable, vull més!

    Respon

Deixa un comentari