La guerra gasosa va matar el Nadal

VIDRE RETORNABLE ANYS 80

Tanco els i ulls i recordo l’olor de les juntes dels envasos de vidre, els cromos que hi posaven i les espectaculars serigrafies que tenien les ampolles. En qüestió de segons torno a la infantesa i començo a recordar… 

Tenia una setmanada de cent pessetes, era suficient per sobreviure, però el Nadal estava en camí i volia estalviar per fer un regal a la mare per aguantar-me un any més. Així que, sempre que necessitava un sobresou, anava pels carrers a buscar envasos retornables de vidre, plom i altres ferralles. Com un “rodabarris” venia a pes les meves troballes al ferroveller.

“La primera aparició del vidre és de 5.000 anys abans de l’era moderna. El vidre va ser un material sagrat per a rituals de l’antic Egipte, un objecte de luxe per als romans i un d’intercanvi en temps dels fenicis.” 

A l’antiguitat, la gent quedava fascinada amb aquell estrany material i admirava el coneixement i la destresa de l’artesà. Que rucs no? Com que no tenien mòbil es meravellaven amb allò. Devia ser horrible apreciar coses tan simples de la vida…

Al segle XVII, l’ampolla va començar a ser d’ús diari. Tot i això, la gent no va perdre el respecte a aquell envàs que tan bé conservava els seus vins i licors. Al segle XIX es començà a produir en cadena i finalment, a inicis del segle XX, la fabricació automàtica.
Mica en mica se li anava perdent el respecte. Cada cop era un objecte més comú, però el que no canvià en la gent va ser la preocupació per les seves butxaques. Així que guardaven i cuidaven les ampolles per no haver-ne de comprar més.

Quan jo era un mocós, ja pràcticament s’havia perdut del tot el respecte. Sort que fèiem sortides a l’escola al Poble Espanyol, on podies veure la fabricació artesanal i quedaves estupefacte. Alguns podíem valorar la bellesa i l’art que hi amagava.
Tot i això, rebentar vidres i veure l’espectacle de la trencadissa era molt temptador. Per sort, quasi sempre preferia tornar els iogurts i els refrescos a canvi d’unes quantes pessetes que fer-los miques. Així que a casa sempre hi havia un voluntari per baixar la brossa i els envasos per quedar-se la devolució.

L’envàs més apreciat era el d’ampolla de cava. I el millor moment per baixar al carrer a buscar algunes ampolles abandonades i donar-lis una llar, era per Nadal. Les discussions amb iaies, baralles amb altres nens i les corredisses pel barri per les ampolles de cava, eren el pa de cada hivern. I és que et donaven 25 pessetes per cada una! Cinc cops més que un iogurt!

Després d’un parell de setmanes exhaustives buscant i rebuscant, vaig aconseguir unes 650 pessetes (4 euros). Així que per fi vaig anar a la joieria del carrer Tenor Masini a comprar una figureta d’un poni “d’or amb els ulls de diamant”! Actualment, quan ens trobem el poni per casa, encara ens riem de la meva innocència, perquè és l’objecte més kitsch que hem tingut mai.

La marca “La Casera” volia conquistar el mercat amb la seva gasosa, però hi havia tants productors d’aquest producte com pobles a la Terra. Així que després d’uns intents fallits, van començar a fabricar les seves pròpies ampolles, la seva pròpia estrella de la mort per iniciar una guerra.
Finalment, “La Casera” va treure al mercat l’envàs no retornable, o sigui, que te’l “regalaven”. Van arruïnar i comprar unes quantes empreses familiars d’una manera abismal, la guerra gasosa, va destruir un dels millors sistemes que teníem per: reduir, reutilitzar i reciclar…

Digueu-me romàntic, però, quan veig pel carrer ampolles maltractades que ja ningú les valora ni les recull per donar-los un bon ús, m’entristeixo. I quan veig un contenidor de “reciclatge” de vidre, no puc sentir res més que odi. 

Per sort, “La Casera” no va poder fer el mateix a altres països del món, on avui en dia encara es reutilitza de veritat.  


Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada