Màsters del sistema educatiu

Tenia malestar i una sensació horrible, alguna cosa no anava bé. Les galetes i la xocolata no tenien el mateix gust de sempre i al carrer hi havia un soroll infernal. Era un maleït dilluns…

Amb la motxilla plena de llibres a sobre, com un pres arrossegant la bola, i amb la bata presidiària amb el meu nom gravat, baixava les escales mig adormit lamentant cada pas que em portava camí cap a l’escola. L’únic que em donava forces per anar-hi era poder veure els companys i burlar el sistema penitenciari.

“Escola: del grec, ‘temps lliure’”. L’EGB, Educació General Bàsica (1970-1994) és la clara diferència d’un seguit de generacions. Molts dels nostres mestres havien sigut educats a col·legis religiosos durant el franquisme. Tot i així, la meva era una d’aquelles escoles laiques i progressistes. La classe d’ètica substituïa la de religió i, per primer cop a la història, es feien classes pilot d’informàtica. Que gran era el Commodore 64…!

Abans d’arribar a la porta principal, sempre feia una visita a la cuina per veure la Consol, l’encantadora i gran cuinera de l’escola, que sempre em feia entrepans de franc i d’aquesta manera em podia guardar les cinquanta pessetes que em donaven a casa. Així, en sortir, les podia gastar a l’economat, la botiga de llaminadures.

La sirena sonava marcant l’hora d’entrada, se sentia fins al barri veí. Es podia veure com els companys més despistats corrien pels carrers per arribar a les aules a temps i no tenir una falta o amonestació. Només ens faltaven guaites al terrat de l’edifici.

Com cada dilluns, tocava llegir la redacció del cap de setmana i, després, geografia. Jo només volia parlar amb els amics, intercanviar cromos, comentar la sèrie del moment i jugar a la baldufa. Però m’havia de conformar amb la meva imaginació, mirant els vianants per la finestra i inventant-me històries de les seves vides. I, quan no passava ningú, agafava el boli-sarbatana i tirava un tros de paper ensalivat al clatell d’algun company.

Les classes eren eternes i avorrides. Per sort, els pares m’havien comprat un Casio Cosmo Flight i hi podia jugar d’amagat. Segons ells, el dissabte m’havia portat bé durant deu hores, vuit de les quals havia estat dormint… Pobres, mai els donava una bona excusa per premiar-me.

Ens feien creure que, si estudiàvem molt, tindríem feina assegurada; si no, acabaríem sent escombriaires o presos. La ironia és que actualment és més fàcil ser cambrer, forner o caixer que escombriaire, i a sobre cobren més.

Després de dues hores eternes aprenent les capitals de Txecoslovàquia, l’URSS i Iugoslàvia, la sirena tornava a sonar. Aquella sirena servia tant per frustrar-nos com per emocionar-nos quan era l’hora del pati. Amagàvem bé les nostres apreciades possessions, com els bolígrafs multicolors o inclús el Tipp-Ex, per evitar la brigada dels saquejadors, brigada de la qual jo vaig formar part en més d’una ocasió.

Com els nens del temple maleït, sortíem corrents de les aules. Els de Panini estaven de promoció, i allargàvem els bracets entre els barrots del pati com si ens hi anés la vida per aconseguir l’àlbum i quatre sobres de cromos.

Després d’una llarga sessió de tengui i falti, tornàvem a classe i, després, a dinar: l’hora de burlar el sistema.

L’Oriol, un dels meus companys de cel·la, tenia la casa que connectava amb l’escola. Així que als matins deixava la porta del seu pati oberta perquè ens hi poguéssim colar escalant el mur i fer unes partides a la Master System. Després que sonés la sirena una bona estona i no quedes ningú al pati, corríem cap a classe, la majoria de cops sense ser vistos.

I és que era insuportable passar-se hores i hores assegut, repetint com un lloro. No entenia com m’havia de crear un futur sense viure el present. Estàvem programats per divertir-nos, no per ser zombis.

Els centenars de càstigs que vaig tenir encara eren menys pedagògics que l’educació.

Córrer al pati donant voltes, escriure a la pissarra o al bloc de càstigs, canviar-te de classe, les expulsions…

Fins i tot humiliar-te de peu al menjador davant de tothom. Per sort això a mi m’encantava, perquè, quan els mestres no miraven, podia lluir-me fent el moonwalk o la típica agafada de genitals d’en Michael per rebre una ovació.


Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.