Senyals de l’apocalipsi: L’edat de plàstic

Senyals de l'apocalipsi: L'edat de plàstic

De ben petit, ja era conscient que els diumenges eren el pitjor invent de la història. Mentalitzar-se que el dia següent havies de tornar a l’escola era dur i agonitzant. Així que havia d’aprofitar cada instant abans de complir condemna fins divendres a les cinc de la tarda.

Els diumenges les parets de gotelé em queien a sobre. Un cop esgotades les piles de botó de tota la casa per a la maquineta de marcianitus, era el moment de dir que ja havia fet els deures i que baixava al carrer.

Els parcs eren un dels millors llocs on un nen hiperactiu com jo podia esbargir-se. Fora de casa, amb objectes difícils de trencar, barats i un lloc on quedar amb els amics. Tot i que els parcs eren plens de flors, plantes i insectes, i que hi teníem els clàssics gronxadors rovellats, una pista de patinatge i un llac immens, el més atractiu era el quiosc. Aquella petita caseta barroca amb una gran varietat d’articles fets bàsicament d’aquell producte de moda que amenaçava el planeta, el plàstic.

En aquells dies, el plàstic es va convertir en una de les principals indústries del món. Així que tot el que havia sigut de vidre, cartró o fusta es transformava per art de màgia en polietilè.
Amb la crisi, la demanda d’aquest producte tan barat va pujar exponencialment. Aquells anys vam patir una transformació gegantina, l’era del plàstic, un senyal més que anunciava els últims dies del nostre planeta.

Bé, tornem als quioscs abans que m’encengui.

Era increïble tots els productes que podien arribar a embotir en una caseta de dos per dos. Des de bales, baldufes i io-ios a regalèssia, xiclets i tabac. En fi, de tot menys animals vius. Ple d’armes, trompetes o ninots de plàstic amb anissos a dins. Per cert, eren el pitjo: durs com una pedra i ressecs de tantes hores al sol. El control de sanitat bàsicament era inexistent.

Amb només cinc duros (0,15 €) podia comprar-me alguna andròmina per sembrar el caos i el mal al barri. Els gamberros com jo només teníem ulls pels petards i els tira-xines. Si sumes un més un, et pots imaginar les bretolades que podíem arribar a fer.

I es que t’incitaven a ser un delinqüent. Allà, sota les pistoles de petards i al costat de les pistoles d’aigua, hi havia aranyes i serps de plàstic que eren ideals per amagar-les en tornar a casa. Llocs com el safareig, dins d’una olla o l’habitació de la germaneta eren la clau per riure una bona estona i oblidar-me per uns moments que el dia següent havia d’anar a classe.

Sempre he tingut la sensació de que la meva infantesa va ser una mescla d’historietes dels Zipi y Zape i de la vida d’en Tom Sawyer.


Deixa un comentari