Navega per l'etiqueta

bikini

Divendres bikini, dissabte pinya…

A casa érem molt de costums. Teníem llistes de tasques a la nevera i horaris darrere la porta de l’habitació: dilluns piscina, dimarts i dijous judo, els dimecres anglès, divendres guitarra i els dissabtes a l’esplai.
Així que a la que provàvem una cosa nova i ens agradava, sempre li fèiem un lloc al nostre estricte dietari.

Els únics aparells elèctrics en tota la cuina eren la minipimer i la nevera, fins que un bon dia a casa va aparèixer una bikinera. No em refereixo que pugés a casa una “juerguista” de la sala Bikini, sinó a l’aparell per torrar i fondre sandvitxos. A partir d’aquell dia cada divendres a la nit soparíem bikinis amb el Filiprim a la tele.

Uns anys després, amb la popularització de la pizza a domicili vam començar a alternar una mica. Així que un divendres al mes fèiem una comanda al Pizza Hut que era l’única empresa d’aquestes que existia.
El dia de la pizza era especial a totes les llars però en el meu cas més. Era l’únic dia que podia beure Coca-Cola a part dels aniversaris, no només perquè fos un nen hiperactiu, sinó que per sort, aquests refrescs estaven mal vists. És possible que aquella repressió em provoqués una addicció durant molts anys a la cafeïna però per sort, estic completament rehabilitat.

Així que amb la pizza i la cola a la mà miràvem una bona pel·lícula del videoclub, era un dia de “gasto”. Però quan als supermercats van començar a aparèixer pizzes, a poc a poc aquella tradició va morir.

Però tornem als vuitanta, en concret al dia en què els pares van comprar un ganivet elèctric. Mare meva! Allò va ser la meva creu!

A casa sempre havíem estat pràctics i aquell trasto era completament absurd. Així que els pares es trencaven el cap per trobar-li utilitats.
El feien servir pel tall rodó, el pollastre a l’ast i en algunes ocasions pel bricolatge… Els que em coneixeu pensareu que el trauma em ve perquè a casa feien més carn de l’habitual, doncs no amics, no, el pitjor és que cada dissabte de la meva maleïda infantesa la mare anava al mercat i comprava una pinya per les postres.

Tal i com jo ho recordo: treien el cava, posaven les copes de Bohèmia i feien un espai a taula. Pel passadís la mare caminava acuradament mentre duia una trista pinya en una safata de plata. Un cop a taula, la meva família començava a salivar veient aquella delícia… Eren tot un espectacle, jo me’ls mirava al·lucinat mentre dubtava si era adoptat.
Llavors començava el ritual amb el ganivet elèctric. Primer un tall al cap per treure les fulles, després a poc a poc pelaven la pell i, finalment, feien uns trossets rodons amb una precisió magistral…
Havia de tancar els ulls i engolir ràpidament aquella fruita tan àcida perquè no em toqués les papil·les gustatives, mentre somiava en Bollycaos i Phoskitos.

Uns anys més tard, el pare tallant coses va acabar tallant el propi cable del ganivet. Però tot i així, allò no va fer que s’acabessin els dissabtes de pinya…